«Portuc una talent, mare!» li va dir parant les explicacions. Ella ja li avia preparat recapte, i s'omplia de goig al veure-l menjar tant a gust. Escoltava a tot pler aquella veueta tendre que ja tornava a garlar contant-li noves coses i ella sen sentia tota refeta.
A lo millor va treure el cap per la porta una veina, am tota la mala intenció, i desde baix li va fer a saber quel seu marit arribava.
El noi es va quedar sense menjar, com sorprès per una mala nova. A la pobra Maria li va fer un salt el cor, però am tot i l'esglai va treure el cap a la finestra un moment.
En Miqueló anava pujant la rampa del carrer a poc a poc, insegur, la cara amarada de suor. Ell també estava ben desconegut: tant decidit com caminava abans, aquell pas tant ferm per més que vingués cançat! Are semblava qu'arrocegués les cames, que no l podien dur. La boca, abans sempre riallera, are molt sovint li bavejava cam la d'un vell.
Es va anar acostant, acostant com una