«I doncs, ja hi tornem, Miqueló! Una altra vegada véns ací que les cames no-t poden pas dur. Ací véns a portar-me les penes: les alegries qu'altre temps hi portaves te les deus deixar a Castellar. Vés-hi, torna-te-n'hi a Castellar; mal com no t'hi quedes! Més, ja ho sé: véns per donar-me pena, que de goig ja fa temps que no men pots dur. Resta-hi, a Castellar, que jo ací prou m'apanyaré amb aquêt fillet que no-t deu un bri d'estimació. Segur que ja tens l'ampolla tota vuida.» I li palpava. «Sí, ben vuida. Vés! Vés-ten allí on te la saben omplir; vés-ten allí on t'hi saps estar dret, are qu'ací no hi véns sinó quan estas a punt de caure.»
En Miqueló s va aixecar furiós, i tot dient «a punt de caure? a punt de caure?» va agafar de la llar una branca que començava a cremar d'un cap i va empaitar a la Maria per tota la cambra. Un cop l'agué atrapada, li va anar pegant, mormolant al meteix temps: «Bastó! bastó! i callaras!»
En Valentí s'estava arraulit i espantat