M'hi acosto: deu esser en Janot. Sorprès de veure tant poc bestiar, ho dic an aquell ome tot asseient-me al seu costat.
«Ne meno poques, més me les meno meves», me respon.
És vell, petitó i rabessut, però aixut de cara; esclops, calces i samarra, tot ho duu clavetejat o cusit l'una peça a laltra, com si temés separarse de la roba més que de la propria pell. És molt comunicatiu, i am pauses i frases trencades em conta tota la seva vida. Ell, en els seus bons temps, avia dut a la montanya dos i tres i fins quatre centes vaques. Avui això va de baixa: el governament té la mania de replantar bosc i compra per força els prats comunals per posar-hi les seves pepinieres; i ont hi ha agut sempre erba, el planter de bosc no hi pren, i la gent abandona els vilatges, on minva cada die el bestiar bovi per manca de pastures. Això fa quels cabals are són petits en vist abans, i el pastor que mena vuit o nou vints caps ja s creu un gran capità. I ell, fent memoria, diu:
«Jo si qu'eri com un general coman-