i morts de fred, i, és clar, am la perdua d'elements, el cançament i el passar les fredors de les neus va venir qu'estossegava tot lo sant die.
«El bo d'en Jaume ha mort etic. De quina en morirà, el meu Miqueló?» pensava la Maria.
El cor li anunciava quelcom de malestruc. A mitja tarda el vent va portar uns nuvols que s'anaven extenent i com un mal presagi entelaven el sol.
En Valentí rodava per la casa, comprenent que sa mare estava amoïnada; la sentia com de tant en tant deia alt frases trencades com responent-se ella meteixa a lo qu'en l'enteniment barrinava:
«Ja fa més d'una semmana que va passar venint de Vallçabollera. Què diantres deu fer tants dies enllà avall? No pot trigar a tornar. El cor me diu que serà avui, però Déu faça que vinga de bona lluna. Prou se deu estar am la de Castellar... i el temps no-l troba llarg amb ella.»
El xicotet anava pensant: si ell se