n'hi anava a Castellar, quin posat faria el seu pare veient-lo tot de sopte? Qui sap si sorprenent-lo ell allí, vindria tot seguit, i donaria millor vida a sa mare.
En Valentí sen va anar al portal, s'hi va estar una estona, i després, am les manetes a la butxaca, va seguir carrer avall. Els escassos veïns que va topar no hi paraven esment, perquè prou sovint li veien pel carrer. Va arribar a la vora del riu, va saltar les passeres com un ome, i aviat es va trobar a l'altra banda,començant a pujar la montanya. Passada una regió pedregosa i de pocs conreus, varen venir els primers prats am moltes mates sota les quals hi brillaven bocins de neu. Ja era entrellusca quan va trobar els grans pins punxaguts: llavores el pobre bailet va començar a sentir basarda. Aquells arbraços, aquelles mates entre les quals les miques de neu li semblaven ulls quel miressin, li feien por. Ell prou sen recordava de tot allò, de quan hi va passar un quant temps amb un pastor; a-les-ores ni de die ni de nit res n'hi feia de por: els arbres, al revés d'are, fins
