li feien companyia. Però va anar seguint. Ell sabia que Castellar queia a l'altra banda de la serra: tot era, doncs, arribar a la carena, i un cop a dalt veuria el poble a dessota i no auria de fer sinó baixar. La nit s'anava atançant. Va arribar an els grans prats, qu'ell prou va coneixe; però are tots eren clapats de neu a grans espais; fins va endevinar el lloc ont hi avia la font a la qual tant sovint anava a refrescar-s'hi. Ja era negra nit. Tot lo verd s'avia tornat negre, i la blancor de les clapes de neu encare li era un consol. Va topar amb un munt de pedres i va reconeixe la cabana. S'hi va ficar tot depressa. Quina foscor! Quina foscor per tot arreu! En Valentí, a fòra, estava una mica suat i ni s'avia adonat de l'aire que feia; a dintre la cabana va començar a sentir fred: apenes hi avien quatre brins de palla. L'idea li va venir de fer foc: de llenya no-n mancava, però ambe què l'encendria? Palpant, va trobar un plat de fusta: un pastor sel devia aver deixat. El petit va sentir gana, però, pobret, no tenia res per portar-se a la boca. ¡Com
