se devia desesperar sa mare al veure en aquella ora qu'en Valentí no era a casa! Quin fred! Quin fred sentia a dintre la cabana, mentres se li aixugava la suor! Va treure el cap a fòra, però un aire geliu li va venir a la cara, i es va estar, una estona més a dintre, per més quel fred li donava petament de dents. Va sortir a fòra del tot, va corre pel prat amunt: ja no sentia tant el fred. Al ser al extrem del prat es va quedar tot sorprès: una gran congesta cobria tota la serra de Costaborda fins a la collada de Toses. Quanta blancor! Vet-aquí la ques veia desde el poble. La serra s presentava tant ben retallada am la grisor del cel! Era qüestió d'atravessar la congesta fins a dalt, i d'allí aviat podria ser a Castellar, Tenia tanta set ques va posar un trocet de glaç a la boca. Provant de fer els primers passos per la neu, va veure que hi caminava bé: estava tant fet a caminar-hi al ivern pel poble! La congesta omplia moltes sinuositats de la montanya. Abans de decidir-se a atravessar-la, en Valentí va duptar de si fóra millor tornar
