enderrera. La seva pobra mare de quin neguit devia estar posseida en aquells instants! Al marxar sobre la neu trobava com un descans del caminar demunt la terra i el pedregam: anava pujant, pujant en una pendent bastant suau. Al principi no s'avia adonat de que com més s'endinsava en la congesta més s'enfonsava en la neu: forta en els seus extrems, per on s'anava fonent, era encare molt tova cap al centre per efecte del gran sol qu'avia fet durant tot aquell die. De cop el noiet es va enfonsar fins als genolls i va caure. Bé li va costar d'aixecar-se i aguantar-se dret! Posava els peus en fals, i si-s volia apoiar am les mans tot ho trobava tant fonjo! Com més esforços volia fer, més s'enfonsava i queia. A-les-ores va pensar que no podria pas tirar més avant, i va girar-se; però va quedar esglaiat: ¡ai, mare! Tot era neu, neu per tot arreu. Ja no veia prat, ni bosc, ni aquella negror de la terra. No veia sinó el cel tant fosc, tant fosc, i ell, tant petitet, perdut entre aquelles amples immenses onades blanques, d'un blanc grisenc en aquella ora,
