però brillant entre la fosca de tot lo altre. Desorientat, esma-perdut, el noiet prou va compendre que no podria tirar ni avant ni enrera; espantat, esfereit, am desig de companyia al veure-s sol de debò per la primera vegada, es va posar a cridar, a cridar am tota la força; però els seus crits, tendres com els bels d'un anyellet esgarriat, es perdien en la neu onejada, immensa, nua, freda. Freda més que tot. Els peuets se li glaçaven, an el pobret Valentí, balbs qu'apenes sen sentia. Quan va veure que tots els seus crits se perdien, que tot era inutil, va plorar desesperadament pensant en la seva mare, en la seva situació, de la qual poc ningú l'en podria treure. No avia trobat anima viventa en tot lo camí. Qui avia de passar en una nit com aquella? De prompte va veure qu'en la mullena de la seva cara no tot eren llagrimes: nevava! Els borrellons de neu anaven caient, caient pausats, terribles, com un castic. A! Qui l'avia fet moure de l'escalfor de la llar de casa? En mig d'una gran engunia va provar de fer els derrers esforços; però
