L'amistançament d'en Miqueló i la dòna de Castellar estava a les acaballes. Ja més d'una vegada ella li avia tancat la porta pels nassos, i ell, pel seu cantó, també sentia que sen refredava.
Va sortir altra ora de Castellar, i anava pensant que lo millor era estar bé a casa seva i fins fer bona cara a la Maria i pot-ser festes an en Valentí. Pobre Valentí! El seu pare poc se n'avia recordat; però si tenia una manera d'encarar-li els ulls am tot i ser tant petit, que li despertava el remordiment de la seva conducta, i d'en tant en tant deia unes coses quel feien cavilar més! En Miqueló, que no-s cançava d'esbravar-se am la mare, no gosava mai a tocar an el seu fill.
Era ben negra nit quan va arribar a la carena: l'aire era fi i queia una lleugera nevada. Tota l'ubaga s'extenia an els seus ulls en aquella ora com un gran llençol en llit de malalt. Al atravessar-la, com a practic d'aquells mals passos, aviat