va veure un punt negre en mig de la blancor. Creient qu'era una roca i que, per consegüent, allí no hi podia aver tanta gruixa de neu, hi va anar a parar; però al acostar-s'hi va quedar sorprès. Va mirar-s'ho bé, mig enfonsat, i va dir orroritzat i entre dents:
«Déu me mati! En Valentí!»
El va aixecar: qu'era fred! Semblava un cadavre. Va provar d'espolçar-li de sobre els borrellons qu'encare anaven caient i de desencastar els troços de glaç que tenia enganxats per la roba i per tot arreu. Lo més precís era sortir d'aquell mal pas de la neu: am penes i treballs va poder lograr-ho en pocs minuts. Un cop a fòra del limit de la gran congesta, es va posar sota d'un pi, per assegurar-se ben bé de si en Valentí era viu o mort. Va acostar-li l'orella al pit: era calent. Al veure quel cor li bategava, li va semblar ques treia un gran pes del demunt; però que freds tenia els peus, les mans, la cara! Allavores, en mig de la fosca, sel va contemplar una estona. Desde qu'anava de volquers que no li avia tingut, aixís,
