a la falda! Ditxosa criatura, que sempre li sortia de tras-cantó com un remordiment!
Are lo millor a fer era devallar fins al poble lo més aviat possible. Que hi feien allí parats? Avall, avall! Però, que la trobava pesanta, aquella criatura! I aver-la de dur a braç! Per poc que s'agués pugut aguantar se l'auria carregat a l'esquena; més, no hi calia pas pensar, si estava tant enrampat! Prou feina tenia en Miqueló en treure-li els flocs de neu que persistien a posar-se-li a la cara. Ah! Beuria un traguet d'aiguardent per pendre coratge: després no trobaria la criatura tant pesanta.
Si n'hi dongués, al petit, d'aiguardent? Prou que n'hi faria de bé: sempre en fa l'aiguardent. Va provar d'obrir-li un xic la boca i n'hi va tirar un raig entre les dents: en Valentí va fer una extremitut. Ja ho deia ell que li faria bé!
El va aixecar a braç, aguantant-lo fort, i va caminar en mig dels prats. No va trigar gaire temps qu'en Miqueló tornava a tenir set i a sentir-se cançat.
