fer prou esforç perquè el seu fill no se li escapés dels braços. Quin esglai! Per poc s'estimba! Ell agués anat sol, poc li auria succeit allò. Va aver de deixar an en Valentí per poder-se aixecar. Quin adoloriment més gran es va sentir a l'anca! Maleida pedra i maleides botes ferrades! Va provar de donar algun pas, però apenes podia. Forçant la resignació, va tornar a agafar el petit, més va beure primer, perquè are sí ques mereixia un trago més llarg que cap altre.
¡I que l'arribava a fer patir l'anca esquerra a cada pas que donava al principi! Després, am l'escalfor del caminar, se li va esmortuir una mica el dolor. Al menos, ja avia parat de nevar!
¿Per què diantres en Valentí s'avia d'estar allí dalt de la montanya? De segur que la Maria li avia fet anar perquè an ell li fos un castic aver-lo de baixar. Volia llenya, la Maria. No n'hi mancaria en arribant. Per què avia fet anar el noi a la montanya? Que hi avia de fer a la montanya? ¿No n'hi avia prou amb aquelles mirades que sempre li clavava