—Jo men anava a la peça, i m'he trobat amb això al mig del camí.
—Jo obria la finestra...»
En Valentí s mirava els dos omes amb els ulls esverats, però sense poder articular una paraula ni fer cap moviment.
«—Aquêt noi està enrampat de la fred. Tustem a la Maria.
—Cintet!—va cridar una veu de dòna desde dintre la casa.—A què fas tant de temps al carrer?
—Ai, Laia, quan ho saberas! Encén el foc a la llar i recull aquêt petit, que s'està morint de fred, mentrestant qu'avisem a sa mare.
—Pobre Valentí! Ai, el meu fill! Si està gelat! Ave Maria Purissima! I és en Miqueló, aquêt de terra. I quanta de sang al cap! Com ha sét? Ai, vina, vina, manyac, a la vora del foc!»
El die, pausadament s'anava aixecant. Al augmentar la claror, es veia el cadavre d'en Miqueló, el cap en mig d'un bassal de sang que vermellejava sinistrament en la neu caiguda a la nit.
