tant de la llar, feiem gran colla. Els de la casa eren marit i muller i dèu fills de totes mides; ademés hi avia pastor i porqueirola.
«—I bé, gent, bé aurem de passar el rosari!
—Prou! Prou!—li responiem nosaltres.
—Pot-ser vosaltres no-l dieu pas cada die.
—Alguna vegada ns en descuidem.»
La cara la deviem fer més aviat de descuidar-nos-en sovint; i, coneixent-ho, l'amo ns va dir:
«—Bé! Ja l direm depressa.»
Tots els omes es varen llevar la berretina, i nosaltres també ns varem descobrir.
El rosari, no sabem si a benefici nostro o per la costum de rematar aviat una obligació, era resat tant depressa qu'am prou feines el podiem seguir. Les aves-maries anaven a pas de carrega. No-ns en varem adonar quels cinc misteris ja estaven enllestits. Però a-les-ores va venir la gran restellera de parenostres que