ja va ser cosa més llarga, malgrat la pressa que hi duien.
Mentrestant les noies no paraven de filar ni la mestressa deixava la seva feina; els goços s'estaven ben estirats a la vora de la llar i el gat tot arrupit. El més petit de la casa, un xicotet d'un any, bonic i rodanxó, de cabells rossos i caragolats, s'avia adormit deliciosament a la falda de l'amo, que no parava, perxò, d'atiar el foc am tot i portar el reso. Dels cremadells sempre en penjava un perol o altre qu'algú s cuidava de mudar.
Acabats els parenostres, amb un gesto patriarcal es va posar la berretina, i tots varen fer com ell.
Després d'aver resat plegats semblava com quens miressin amb un'altra confiança, i la conversa s va animar.
Nosaltros els intrigavem molt. El vell deia:
«—No serieu pas canadors?»
I la noia més gran, la Treseta:
«—Quan jo-ls he vist que s'acostaven auria dit qu'eren musics.»
No hi va aver altre remei qu'explicar-