produïda per l'aparició de tanta aigua en mig dels cims espadats s'apodera del meu esperit, perquè és una impressió inesperada ques grava fonda, fonda. No-m canço de mirar les llates bellugadices que l'airet forma graciosament a la vora on m'estic i les acompanya a l'altra vora: és un suau gronxolar que no arriba a onada. En alguns punts les aigues besen la roca nua. Un tronc d'abet colossal que les neus o el llamp han mort, que les ventades fortes han fet tornar blanc com el marbre, jeu surant demunt de l'aigua com una calavera abandonada. La soletat atreu i estemordeix tot a-l'ora en aquêt paisagte dantesc. M'ajec a la vora de l'aigua i em delito llarga estona contemplant are l'estany, are el cel, are les roques immenses, grises, enasprades. Oh! Que dolç és divagar aquí i en tal positura! Qu'ermós deu ser en una nit estelada veure com s'hi emmirallen les estrelles! Que bé s comprèn sent aquí, com la soletat és la mare de la por! Com la llegenda s'imposa! Un om la veu formant-se en el magí del pobres pastors isolats del món.
