los, tant bé com varem saber, què feiem i per què anavem a rodar món d'aquella manera.
I es va parlar de moltes coses: la prevenció del principi a poc a poc desapareixia que ja apenes en quedava rastre. Es va enraonar sóbres de Barcelona, on sols l'amo avia estat un cop; tots els demés, ni esperança tenien de mai poder-hi baixar.
La mestressa, qu'era decidida, va anar a lo practic:
«—I doncs, gent, de tot parleu menos del menjar.»
Com que no faltava gana, li varem donar la raó tot seguit. Un dels nostres, de bones aptituts pel cas, es va cuidar am la mestressa d'apariar-nos el sopar, qu'entre les nostres provisions i quelcom que tenien a la casa va resultar bon xic més suculent de lo qu'esperavem.
Es va encendre algun llum d'oli, i tots varem passar a una altra peça ocupada gran part per una llarga taula, molt vella, però que ni de nova avia sigut ribotejada. Els bancs on seiem també eren força