A mida ques trobaven tips es tornaven més comunicatius. El pastor, qu'era dels autentics, am gec de pell i tot, una vegada llest va donar quatre llepades a la cullera i molt formal se la va desar altre cop a la butxaca.
Un dels objectes quens duia per aquells paratges era l'arreplegadiça de cançons. En aquell recó de montanya ni se sospitaven els aires pestilents de zarzuela: no s'hi podien sentir sinó tonades fresques i virginals de la musa popular, que tant bé sap arribar al fons de l'anima en la nostra terra catalana.
Un dels nostres, qu'era music, no cal dir si anava adalerat per aquells baralts cercant cançons. Tot seguit va treure el paper de solfa i vinga demanar que cantés qui en sapigués.
Però encare va costar de rompre el glaç. Les moces, qu'eren les uniques ben disposades a cantar i les que més ne sabien, es varen fer les vergonyoses lo meteix que si fossin de ciutat. Al ultim, no gosant una de sola, les dugues germanes es varen posar a cantar juntes: aixís
