Era com si estessim en país de fades i an el ple de les transformacions dels contes d'infants. La nostra imaginació s'hi deixava gronxolar. Sentiem com un desig d'allunyar de la pensa moltes coses que sabiem, per ubriagar-nos senzillament en l'ingenuitat quens envolcallava com la claror indecisa.
Va venir un'altra cançó i un'altra. Era una font que no s'estroncava, a cada represa la melodia ns semblava millor, i d'altra part abandonavem en aquell moment tot treball de selecció. Sentiem que les noies cantaven coses delicades...
De tant blanxa qu'és
n'apar una monja,
monja d'un convent
de dins Barcelona.
I un xicot molt moreno, quens avia dit que voldria baixar am nosaltres avall am tal que li dessin bona menja, s'apoiava a les nostres espatlles i deixava anar sorolls que a les clares denotaven que li avia provat el sopar.