Però la mestressa no podia comportar per més temps que tanta gent s'estés séns fer altra cosa que guaitar, i va posar al mig de la taula un perolaç ple de patates perquè els omes aprofitessin l'estona pelant-les. El pastor, els quatre fills més grans i el meteix amo, varen tornar an el seu lloc a la taula, i, treient-se cadaú el seu ganivet, varen començar la feina i... pela que pelaras. Encare els va entretenir bon xic un ganivet quels varem ensenyar: la molla ls intrigava tant que tot era provar d'obrir i forcejar.
Mentrestant s'acabava una cançó de les noies, que a la fi verdejava, i elles començaven a riure i a roncejar sols per coqueteria, perquè l'intent prou el tenien de cantar-la tota. El pare feia també una mitja rialla de satisfet, i deia:
«—Bé n'hi han d'aver d'abigarrades, de cançons! Altrament, com iria?»
Tots hi reien am certa franca malicia, i les noies varen acabar tota la cançó sense deixar-se una paraula per relliscosa que fos.
Entre les demés ques van cantar, una
