n'hi va aver d'assumpte purament local i d'una tonada exquisida.
Un pastor, de nom Alabau, ha enganyat a una minyona, i el seu amo el fa perseguir pels moços de l'esquadra. El pastor fuig envers les serres d'Espinavell, al coll del Pal, a Fresés; l'aconsegueixen a la fi els moços, ell sen defensa i els fereix.
La tornada, dolcissima com tota la cançó, sembla el perdó que li envia la seva amor desponcellada:
Ai, no ploris, Alabau,
quel teu mal no serà gaire!
Es feia tard. Aquella bona gent, an els qui teniem ja quasi guanyats, no mostraven pas estar posseits de la sòn qu'a nosaltres ens començava a molestar. Quan se va parlar d'anar a dormir, eren més de les dotze, ora prou extraordinaria en aquella casa on cada vetlla devia acabar a les dèu tot lo més tard. Tot-om se va aixecar, i cadaú va tirar cap an el seu redós.
