L'estany fa neixe sentiments de veneració i de respecte. An el qui s'hi ha trobat am tempestats de torb o amb el vent xiulant en fosca nit, li acut aclaparadora la paorosa idea de l'infern. Aquêt és lloc de bruixes i de diables. Un cop a l'any hi ve el rector de Noedes a beneïr-lo per allunyar-ne l'esperit del mal. Ningú gosaria tirar-hi una pedra per por de terrible castic: pot-ser se n'aixecarien nuvols prenyats de llamps i trons. Però m compareixen insidiosos el desig i la pueril esperança de que alguna cosa succeeixi, i, sense moure-m d'ajegut, maquinalment tiro una pedra i m'entretinc veient les ondereles que fa, i els cercols com s'engrandeixen, fins que desapareix a dins l'aigua...
Qu'és això? Una veu? M'aixeco tot seguit i escolto.
—Aaaaaaa!
Un vol de graules grosses i negres surt de l'esquerda d'una roca i em passa gaire bé sobre el cap am brugit d'ales i xiscladiça desentonada. Torno a sentir la veu: