Conflent, i are el tinc ben present an aquell simpatic minyó, tant català d'esperit com nosaltros meteixos! I em sembla sentir-lo quan plantejava tant senzillament la gran qüestió de les nacionalitats amb el seu clar llenguatge:
«I bé! Fem la suposició que la França i l'Espanya se tenen declarada la guerra, pels seus aferes qu'a Paris i a Madrit s'han arranjat, mê quens-e miren pas. El meu governament me porta a fer la guerra dins la Catalunya, i jo trapi an un de vosaltres. I bé! Jo li diré: «Te vui pas fer la guerra jo ane tu: tu ets català, com jo metei; ens-e podem pas matar; mê serà millor que mun anem a la buveta; si tu tenes pas sous, jo-n porti i pagui per tots dos». Ah! Mê, llamp de llamp! si trapi un castellà faré pas com això. Que me fa a mi un castellà? L'entenc pas. I bé! Li encari el fusill, i llavors faré lo quel meu governament me comandarà.»
Els pobres carrabiners, dos infeliços castellans, que ja tenien el rosec de trobar-se estrangers en aquell troç d'Es-