—Aaaaa! aaaa!
Escolto, miro per tot arreu, i altre cop el silenci m volta. Asserenat, se m'esvaeix l'illusió estranya que s'avia apoderat de mi, i a-les-ores m'adono de quel cor me bat fortament. He tingut por.
La veu m'ha semblat venir d'una serra plena de bosc. Em torno a carregar la motxilla i m'hi encamino. Atravesso mil xaragalls, am tot el compte per no ficar-me de peus al llot o a la mullena, i emprenc l'ascensió. Mai recordo aver atravessat un bosc tant ple de brossa: tot són abets i rododendrons, l'arbre més gros i el més petit de les regions fredes del Pireneu. Enganyat per les distancies com sempre en les grans montanyes, mai acabo de ser a dalt de la serra: ja fa molt temps qu'he perdut de vista el gorg Estelat. Comptava am mitja ora de pujada, i mirant el rellotge m'entero de quen fa més d'una que pujo: ja som en plena tarda.
Els arbres clarejen i els prats clapejen. De prompte sento altre cop la veu, però ben aprop, i com una remor de brega.