sos els pics enasprats i ardits de no ser fites, i les serres s'escampaven al lluny rabejant-se al desfer-se en mil amples valls, joioses i segures de pertanyer en tot indret a la nació catalana.
Tant com el somni ha sigut dolç, el sòn és prim. Al incorporar-me m'adono de certa claror entelada. És la lluna, la lluna qu'ha sortit tard i enllumena tristament una part dels prats i dels boscos i esmortueix la brillantor dels estels.
Quanta tristesa! Quina solitut! Tot sembla amortallat. En la gran extensió de valls i de serres quel clar de lluna permet entreveure, no hi hà res de vivent sinó la flamarada del nostre foc, que ja va minvant. La quietut, el silenci de tot arreu, sols és trencat pel plor dels reguerols que s'arrosseguen penosament entre els glebers.
Oh, lluna! Quantes voltes t'he vist en aquestes montanyes, ajegut demunt l'erba, desde la porta d'una cabana, desde la finestra d'una casa de pagès o pujant a un cim per aconseguir-hi la sortida del sol! Sempre m'he vist posseit pel misteri qu'espargeix la teva claror velada!
