Are, am la vista divagant per l'immensitat del cel i de la terra, em plau anar recordant totes les anades pel Pireneu, i em sento tot orgullós d'aver fet llargues marxes, d'aver aguantat mullenes de nevades i tempestats, d'aver-me enfonsat en les neus, d'aver-me perdut entre la boira, d'aver-me abocat an els singles i avencs, i sobre tot d'aver aconseguit tantes vegades el despertament del die desde la miranda incomparable d'un cim.
I per què hi anem a la montanya? Què-ns hi atreu? Què-ns fa deixar la ciutat per anar a trescar les serres? I qu'és lo que manté el desig de recorre i de coneixe sempre una comarca nova, de tantes com s'acullen en els replecs del Pireneu català? No és certament la passió d'un sport, una necessitat igienica? Oh, no! Hi hà una altra cosa més alta, guspira d'un foc sagrat que no pot apagarse: la vaga ilusió de contribuir a refer un poble: el nostre.
Are meteix som cinc sorpresos per la nit en mig de la solitut de les afraus pirenenques, i a tots cinc un ideal artístic
