xaragalls, quals murmuris ja no són gemecs, sinó somriures de dònes boniques. Aviat se reviscolaran les blavenques gencianes, i l'arnica badarà la seva flor daurada, i a la vora de les neus en fosa les vestals jonquilles es gronxaran suaument totes a-l'ora, somogudes per l'airet matinal. En el bosc les fulles remorejen, i es veuen els esquirols saltar d'un arbre al altre.
Allà on ne ve la claror roenta, es veu un seguit de serres ondulades com les ones d'un mar tempestuós, qu'a dolls graduals semblen dur l'esperança a les serres de més a la vora.
Al posar-nos en marxa, abandonant l'inutil foc, que ja no escalfa ni illumina, també el die naixent ens ha refermat en els nostres ideals i, com a la natura sencera, ens comunica l'esperança, l'esperança qu'aconsola an els debils, qu'encoratja an els forts, i qu'és la fè de tots.