Són dos remats, un a cada banda de montanya, i, pasturant, pasturant i esgarriantse, les vaques s'han barrejat: el brau d'un cabal s'ha ajuntat am les vaques de l'altre, i les seves, ofeses, furientes, han emprès la batalla i porten l'avantatge. És a l'ora baixa, és al caient de la tarda: demunt la serra s destaca dels tons daurats del celatge que preludia la posta del sol, la silueta gegantina del brau, alt el negre cap portant la gran cornamenta, esbufegant d'orgull, bellugant indiferent la cua, quan a sota d'ell més cegues de gelosia les vaques se barallen, i són mes inutils els esforços dels pastors, i més tristos els crits dels tendres vedells. Elles xoquen enfurismades, mentres el goç de cada remat se llença atrevit a mocegarlos les cames. A la fi, cançat tal volta de la selvatica lluita que per mor d'ell se feia, devalla el brau de la serra reposadament i es posa aprop de la barraca: tot seguit les seves vaques paren la brega i, sotsmeses al llur rei, tornen a mastegar l'erba pel seu voltant; altre cop la carena separa, com abans, els dos remats.
