Quan dic an el pastor quel meu intent és d'anar a dormir a Evol,
«Hi pensis pas,—me respon;—s'hi posen tres ores llargues de camí i anit farà gran fosca. Dormiras am mi a la cabana».
Començo a sentir fret. En tota l'extensió quel cabal ocupa hi regna la quietut; les besties, ajegudes, reposen i dormen. Els estels brillen apenes; el cel, les serres, els prats, els boscos, l'estany, tot és negre, tot és una ombra meteixa. Del cel ha fugit tota la llum i la terra ha amagat tots els seus alegres colors: res no existeix. Impossible de coneixe els camins en una nit com aquesta: la fosca els ha esborrats. Vénen involuntariament a l'imaginació idees de singles i abims esgarrifosos, del caos, del anorreament...
Al cap de poca estona ja soc a dintre la barraca ajaçat demunt la palla; i mentres quel pastor, amb el goç al costat, atia el foc, que dóna relleus de nigromantic a la seva cara arrugada i a la blanca barba i cabellera, jo repasso les grans