La que més se feia sentir era la del vell pastor Jepic, fill de Pont de Molins, que s'estava a França desde qu'als seus vint anys va desertar per no servir al rei d'Espanya. La seva muller, la Teresa, que duia un bon feix de desques i una pesanta restellera d'esclops, de tant en tant s'exclamava am veritable obstinació de lo que deia en Jepic. Amdós anaven a fira a Prada de Conflent per a tractar de vendre-hi un vedellet d'ermosa planta que marxava devant d'ells seguit de la amorosa vaca.
«—I bé! Jo te dic que cal pas que t'escarracis, quen Farriol de Corçaví l'aurà pas a la nostra Catrineta. És pas per ell, i jo sé bé per què.
—Donc parla, ficut bergant! Diga-me d'un cop què te parei! És ben bé xò quens cal a nosaltros, tristos pastors, de la maridar am quelcús que tinga quelcom, qu'aja pas de se trecassar com los seus pares. I bé! Per què no-t plau?
—Bé u sabes prou!—deia en Jepic, sense girar la testa.—Perquè me recordi qu'era força més vei que tu quan ens