varem casar, i jo sé la vida que m'has regalat. Cal pas jugar la repetició. Les dònes, quan trapen marit vei, fan com les goces am los cans sanats, quels malmeten a queixalades.»
Venia una estona de quietut entre el mal aparellat matrimoni.
El die era ja ben alt. Ja totes les remors concertaven, tots els murmuris amagats se deixondien: la joia de la matinada s'esbargia.
Un aire fresc somovia elegantment les fulles com aposta perquè s'espolcessin la rosada. A mesura quel sol guanyava camí, els singles mudaven de tons, mostrant relleus que la foscor amagava. Lo qu'era abans més alterós semblava are de bon trascar.
La Teresa tornava a la brega, sofocades les seves paraules pel gran feix que duia a l'esquena.
«—I bé! La Catrineta diu que se vol casar. I la minyona té ragó, qu'aprés a moltes passa el temps. Jo li parli del Farriol de Corçaví, que li porta llei, i està bé de cabals. I aprés tot, és pas tant