I tu, portes bon bestiar!
—O! És força guapo!»
Conversant sobres de les besties arribaren a Taurinyà. A l'ostal varen menjar un bocí i beure un gotet de nogat, pagant en Marquillo. La Teresa s va poder desembrassar un moment de la feixuga carrega, i varen empendre de nou el camí amb un xic més de dalit.
En Marquillo anava endevant picant els seus vedells amb un branquilló de castanyer. En Jepic va restar un xic enrera per aver ajudat a carregar el feix a la seva muller.
«—Què diues!—li va cridar en Marquillo.—I la Catrineta? Encare té aquell visatge d'angels? Sé pas de n-on la seu treta aquella minyona. C'ê que té pas res de vós ni de la vostra dòna.
—A fe sens arretira pas gota. I el qu'és a caracte, té pas res de sa mare.
—I bé! Merci, mon marit!—va dir la Teresa, bromejant de mala gana.
—I fringaire, ne té pas cap?
—Sa mare li-n vol donar un que fa pas per ella. Mé... ací son jo per la