deslliurar, pobriçona! La Teresa no pensa qu'en un marit de sous: jo pensi que hi cal tabé un poc d'inclinació.
—Si me la vulguessiu gordar, balleu qualque die...
—Mira que si te prenc per la paraula!... Bé saps que pla m'agrades, tu, Marquillo!»
Aquêt s'avia avançat seguint els vedells. El sol ja era prou alt i començava a picar. El jove anava fent camí, ben llest, tot cantant.
Ja avien entrat al pla. Petites ondulacions del terrer separen els conreus ben regats, els camins són vorejats d'arbres frondosos, i al mig de la plana hi hà Prada la riallera, la vila major del Conflent.
Al passar vora l'enrunat monestir de Cuixà, convertit en pagesia, am son cloquer macís reposant sobre uns contreforts tant alts com la nau de l'esglesia, en Jepic va dir, cridant, an en Marquillo:
«—Tu! Són aquêts bergants de frares que se feien la vida regalada, ací dedins!
—Hi hà qui diu que tenien frareses
