planta, ulls grossos, nas correctissim, cabells rossos i un somriure qu'enamora. Fa dos anys que va perdre el pare, i are no queda ome a la casa, ja que no hi hà sinó la mare i una avia que passa dels vuitanta.
Era una tarda de Juliol i el sol batia de ple demunt els teulats de llicorella del poble. La Llucieta era a cullir trumfes amb el tramec en un camp que tenien en la pendent que va de la collada a Mantet, am les manegues retrossades, rebent la soleiada al cap i a l'esquena; a unes cent passes ressortia, lluïnt al sol, el blanc de la cofa i del troç de camisa que deixava veure la faldilla recullida.
Venint pel camí de Pi va apareixe en la collada un jove alt i de forta musculatura, ques destacava entre la silueta de les montanyes i la netedat del cel: anava a bon pas i cantant. Passats uns quants pins bords a les envistes de Mantet, i baixant, va entrar en la petita regió dels