per demunt de tot, podria molt ben ser qu'un altre se li emportés.
El fet era quel jove enamorat, en tant deliciós com indecís colloqui, va fer que la noia abandonés la feina, i varen deixar amdós escolar-se els quarts i les ores tranquiles de la tarda fins ques va anar atançant el cap-vespre am majestuosa lentitut, dins d'aquell quadro grandiós, amb el poble al fons de la conca i els alterosos puigs per testimonis de llur amor, i l'immensa i llisa volta del cel per tot dosser; sens cuidar-se de si algun qu'altre caminer qu'anés de Pi a Mantet pugués veure-ls i bescantar-los pel poble.
De sopte la Llucieta va dir:
«—Me cal 'nar a câ meua.
—Te faré companyia afins abaix. Ho vols, Llucieta?
—Anem, tu meteix, Zidro.»
I anaven devallant sense apressegar-se, la noia am l'eina al coll i una faldada de trumfes, ell am la vara a l'esquena.
A poc a poc unes remors succeïen a les altres. Els grills començaven llur cançó, i de tard en tard se sentia el goç
