d'algun cortal i crits llunyans de la mainada. La campana de la parroquia tocava a rosari.
Am menys d'un quart varen ser al entrant del carrer i es despediren sens donar-se la mà:
«—M'has pas dit lo que volria.
—Que vols saber, Zidro?
—Lo quet som dit tantes vegades: si m'estimes.
—Ho sé pas això, i, a dir-te cert, si ho sabés, poc t'ho diria. Què n'has de fer, brigandó?»
I cadescú va tirar pel seu camí.
El minyó cap a una casa que feien d'ostalers, a menjar un bocí i fer un sòn fins a la matinada, que volia anar a Setcases i a proveïr a Camprodon.
Al entrar-hi, l'amo, que també feia de carter, li va dir:
«—Ah, dropo! Te diuen la Guilla de mal nom, i a fe queu ets de fet, quens vols robar l'aviram del cortal nostre.
—Què vols dire?
—Creues quet som pas vist a la collada quan festejaves la Llucieta? No