—Vols que te faci companyia afins a Nyer?
—Massa coneixi lo camí: sempre vai sola.
—Tabé pories caure.
—Això tu, que sembla avui que portes un poc massa d'aniseta d'Espanya dejús la pell.
—Què diues, Llucieta? Donc, vinga un petó, i adéu per sempre pus.
—Mai!»
L'Isidro, que feia estona la tenia presonera de ses mans de ferro, sense gosar a besar-la, la va deixar fer sa ruta, i ell va tirar en direcció a Mantet.
Qu'estranya, qu'incomprensible és la dòna! venia a pensar am tot i l'imaginació d'ome de montanya. El pobre xicot anava apesarat, i, com més camí feia, més idees i coses estravagants se li encastellaven en el cervell. Se contemplava sol-i-vern, volent i tement arrelar-se en la terra; am barreja de desitjos i d'illusions diverses; am ferms i bons proposits sense poder-los complir; volent fer vida arreglada i rebelant-se-li tot lo ser an