i els dos Carros. Una estrelleta que lluia demunt del cim de Sant Miquel ens assenyalava qu'eren quatre ores si fa no fa quan embestiem la vall de Bianya.
Al passar devant d'un casalot de la parroquia de Socarrats, un minyó ben sapat, qu'aviem distingit pocs passos abans com una ombra neguitosa en mig del camí, va entregar un plec a l'Estevenet, va conversar-hi poca cosa, i sols varem entendre que al acabar el pagès va dir an el noi, com si parlés a un ome fet:
«—El sobrescrit fes-li a mans an ella meteixa.»
L'Estevenet li va respondre am formalitat, ficant-se la carta a la pitrera:
«—No basquejeu, Patllari.»
Llustrejava. Una aureola de color de rosa retallava la silueta de les montanyes per les quals els raigs del sol vindrien a abocar-se, però els estels encare lluïen. Sense donar-nos-en compte, es va anar esclarint el cel, fins que al empendre la pujada del Capçacosta ja era ple die. Després d'aver caminat tanta estona endinsats a la vall, quedaven embadalits