mirant les fondalades que s'extenien als nostros peus. La costa és dreta, llarga i empedrada. El matxo la pujava am pena i pausa.
L'Estevenet era massa formal pels seus dèu anys: una criatura tant entenimentada que no feia sinó arrugar les celles i cavilar. Apenes badava la boca, fòra d'aver-nos de respondre. Aixís és que no parlavem gaire i no feiem sinó contemplar la Natura, ocupació que mai cança.
Al preguntar-li de què avia mort una coneixença nostra de Camprodon, ens va dir:
«—De fer com el pare.
—I què fa el teu pare?
—Beu.»
Am quina concisió ens feia compendre el xicot el misteri de la seva familia!
Eren poc més de les vuit i el sol ja picava a l'embrancar amb el camí carreter de Sant Joan, tot rondinós de pagesos qu'anaven a vila, qui am cavalleria, qui am carro carregat de verdura i de gent. Les pageses, am cistells d'aviram, lluïen