d'un die d'Agost xafogós, en que l'astre, com cançat d'entontir la terra, permetia qu'un lleuger griso gosés a aixecar-se, tot enllumenant perxò am tot el foc de la mitja tarda!
La noia, de cabell roig i cara pigada, de faccions mig grolleres mig correctes, vessant-li la vida pel seu respir atrafegat i formes plenes, duia un cove de roba per rentar apoiat al costat dret, agafada la nança amb el braç estirat. En Roc pelava un plançó tendre amb el ganivet, portava sarró a l'espatlla i escopeta a l'esquena. Un perdiguer de bona mena s'abeurava assedegat a la riera.
Aquesta, no gaire lluny d'allí estimbada pel salt de Sallent, s'escolava entre rondinosa i tranquila, destriant-se tot sovint permor dels arrodonits palets, prompta a banyar Sant Privat i, engruixint el Fluvià, la rienta plana d'Olot.
«—Mira, Roc: are va de bo.
—De bo, de bo?
—No és cosa de riure. Com és que m'entabanes així, si saps que no-ns podem apariar?
