i no-n tocs!... Està, les mans!... Tota m'espantes quan te poses així! Després vols quet cregui lo quem dius!
—T'espanto? I dôs, què diries d'aquell ereu de les Planes, qu'empaita a totes les fadrines que passen pel seu bosc?
—Que deu ser un galan company de tu. Fes-te enllà! No-t crec, no-t crec gens de tot lo quem dius! No t'estimo, no t'estimo, no t'estimo!
—Jo sí, jo sí, jo sí!» va fer-li a l'orella el jove, a punt d'anar-sen, després d'aver tirat uns quants rocs al riu, que van enterbolir l'aigua i omplir d'esquitxos a la Madalena.
«—Plaga! Més que plaga!» anava dient ella, boi girant la cara per mirar-lo fugir cap a la montanya, mig-rient-li els ulls i els llavis, tota goig, ubriaga d'enamorament, i mandrosa, ben mandrosa de fer anar el picador. De cop es va posar a la feina i va trobar un xic de gust a tocar l'aigua, a aguantar força estona a dintre el riu les mans i els braços arremangats, i a contemplar-sels així. A poc a poc li van venir més ganes d'escorre