clar de lluna, semblava ben bé lo que la tradició hi vol veure: un munt esgarrifós i colossal de cranis umans eixint de lo més pregón de la terra. Les veus eren febles, tenien percussió metalica.
«—Hi vols venir, Andreuet, a dalt a Puigçacau a punta de die?
—Això pla! Però valdria més ser-hi a l'eixida del sol.
—Dôs, ja està dit! A veure qui primer es desvetlla.»
I en Roc i el menut de l'ermità varen convenir de pujar al cim abans de trencar l'alba. Amb el trepig dels omes al pujar al terrabastall i la fressa que cadaú feia a l'ajeure-s, alguna bestia s despertava. No avia passat mitja ora que tots dormien com un sòc.
An en Roc, am tot i dur bona sòn, el desvetllava el més petit soroll: un dring d'esquella, el mastegar acompassat de l'euga, els roncs seguits d'algun ome. Aquestes estones pensava am les galtes de la Madalena i no trigava a adormir-se; però tenia un sòn prim. A lo millor, després d'un xic de desvetllament, se dis-