posava a aclucar els ulls, quan se va topar am l'Andreuet que li encarava el fanal. Ja era ora. Am tot i aver passat la nit neguitosa, no-s trobava cançat. No-s donava compte de que fes sis ores desde ques va acotxar: li pareixia que tot just s'hi posava. Desemperesit, es va enllestir a baixar.
Ja no hi avia claror de lluna: la nit era negra com gola de llop. L'Andreuet va bufar la llanterna i la va penjar a un clau an el qu'apenes arribava.
Es varen posar en marxa. El goç anava una mica pesat. Quasi se sentia fred, i feia tanta fosca que, si en Roc hi arriba anar sol, no auria pas trobat el camí.
«—I sou de la Pinya i mai heu pujat a Puigçacau?
—Mai.
—Dôs, ja us plaurà. Desde el cim, i si el die és ben clar que no hi aja gota de broma, es descobre tota la terra.
—Que va de bo?
—Així u som sentit a dir.»
El bailet anava llest, i en Roc el seguia
