boi palpant quan el pas era dolent i el camí estret. Al cap d'una estona de silenci va dir-li l'Andreuet:
«—Are, força compte, que passem els Irisais. Si peguesseu relliscada, pot-ser fariau tocar a morts.»
En Roc va passar ben amatent, venint-li a la memoria les barres i el mocador brut de l'Andreu pastor.
A les quatre i mitja varen assolir el cim. Amdós se sentien freds i umids. S'assegueren en bon lloc, i es varen fregar les mans, esperant que puntejés el die.
Eren ben prop de les cinc quan va començar a llustrejar per la banda de marina. Aviat els prims tèls de boira varen ser esquinsats i esvaits: un raig de claror entelada va arribar fins als peus den Roc i de l'Andreuet, omplint d'esperança les valls i les montanyes.
«—Goiteu! Ja s comença a veure la lluna del sol! Am quina majestat s'aixeca! Fa?»
En Roc contemplava el naixement del die tot encantat. S'aixecava un jorn serè, benigne.
