branca de faig li pessigollava la cara, li tocava la berretina; la terra era relliscosa per les fulles caigudes, amarades de mullena matinal, i per les clapades de molsa umida i crespadeta que cobria el rocam.
Soptosament es va adonar de que el goç no era prop seu. El va cridar: «—Té! Romeu, téééé!» i no compareixia. La fageda s'anava esclarint. De cop es va trobar devant la roca completament nua, sense una mata, sense un bocí de molsa: era llisa i immensa de per munt, i a la banda de sota seguia grisa, rasa, fins lluenta, en pendent gaire bé vertical fins a una fondaria espantosa. Va regoneixe els Irisais, qu'avia passat encare nit am l'Andreuet. A-les-ores els avia atravessat am mitja por, suposant que tenia la timba als peus; els avia vist de lluny força vegades: are sen feia carrec. Buscant d'ací d'allà, va trobar un camí estret tallat en la roca. Era a mig passar-lo, quan el goç li va compareixe adalerat, festós, amb un pam de llengua enfòra, a enredar-se-li entre les cames. En Roc el va maleir en aquell mal pas.