Al arribar a l'altra banda va veure, am sorpresa, que la bonica Madalena l'esperava, riallera, recolzada a un arbre i a terra un cistell curull de gers.
«—Tu per quí, Madalena?
—So vinguda a culle gers per portâ-ls demà a vila. Te som conegut pel goç i et som sentit quan el cridaves. M'estava ben distreta, quan el som vist al meu voltant fent-me festes i remenant la cua.»
En Roc se la mirava de fit a fit, tenint-li agafades les mans, bullint de desitjos i de felicitat. A poca estona va esclatar un petó com una brasa de foc sobre els llavis de la noia, i l'anava a abraçar am posat de fera. La Madalena, soptada, espaordida, s'esmunyia d'entre les seves mans, escorrent-se d'en mig dels arbres.
Al fugir es va trobar un peu en fals, li va relliscar l'altre, i es va veure en mig de la penya devallant pel seu propi pes. L'abim l'atreia, perdia la testa; però s'arrapava fortament amb el peu: l'espardenya la salvava de lliscar més depressa. La pendent era molt forta, les faldilles se