jove, ell qu'avia sigut el millor cantaire del poble. Donava gust sentir-lo, amb aquella veueta qu'apenes s'oïa a dèu passes, la cara sempre riallera i repetint la tornada am mimica de braços i bastó.
La fama de cantaire la tenia ben escampada pel poble, i fins per tots aquells rodals. El jovent, que ja sols canta motius d'opera comica o imnes patriotics i pretenciosos d'una patria gran i lluny i més o menos convencional, l'escoltava am respecte entonar aquells aires de la terra que responien a un sentiment d'una patria de debò.
Així va ser com una tarda d'istiu m'hi vaig acostar. Poc varem trigar a fer-nos amics, jo amatent a arreplegar noves cançons, ell cantant boi alegre al principi, un xic cançat al cap d'una estona am tot i animar-se sovint xerricant d'un porró quem va exigir de pagar-li i que tenia al costat en el pedriç.
Desde aquell molts dies ens varem veure i feiem estones llargues dessota l'alzina. A lo millor tenia un die tonto, que se li podia ben excusar, i em repetia