am tossuderia cançons que ja duia apuntades. Però am tot i això, quina florida arreplegadiça! De les flairoses i tristes Montanyes regalades, quantes delicioses versions! I, després, el Pardal, el Rossinyol, i moltes de fresques i no publicades, i corrandes, sobre tot corrandes, dominant-hi la nota un xic grasseta que respon als gustos i llibertat de costums del pagès, i que, amb aquella despreocupació propia de la gent del camp, el bon avi repetia am fruició i en feia broma a la mainada i fins a ses nétes.
Alguns dies de pluja ns reuniem a casa d'una de les seves filles. Allí, també amb el porró demunt de la taula, anava cantant sempre, perdent el fil a lo millor, mitjes cançons, unes am tonada d'altres, amb un luxo de variants qu'aurien sigut la desesperació d'un folklorista dels que prenen nota de totes les modificacions que cada boca imprimeix en la transmissió oral. A poc a poc s'anava acostant la mainada de les cases veines, i la mestressa, que trastejava per les cambres, sovint s'aturava dreta a la porta.
