formant deliciosos replecs curulls de verdura, fins arribar an el turó de Vernet.
El die que hi vaig compareixe, el bon jai em va fer seure, va treure d'un armari de la meteixa paret una ampolla i dos gots, am penes i treballs els va fregar amb aigua del canti, i els va omplir fins a vessar d'aquell vinet que tant s'estimava.
Varem trincar, i, després d'aver begut el primer glop, me va dir am veu tremolosa:
«D'ací endevant, ja qu'has begut a câ meua, te vull dir de tu. Me semblarà quem sigues fill.»
El bon ome semblava emocionat al dir-m'ho. Després de beure i d'aver conversat poca cosa, varem posar les cadires fòra la porta, i encare més muts contemplavem l'espectacle ermós que devant dels ulls sens desplegava.
Queia la tarda d'un dels derrers dies de Setembre. Després d'una semmana de bromes i borrasques, el Canigó va apareixe molt avall am ruada blanca, i ja feia dos dies que duia la cresta tota nevada per a no fondre-s fins a l'istiu vinent.